dijous, 22 d’abril del 2010

Per Sant Jordi? Bryson i Shakespeare!


Per imperatiu onomàstic i literari, avui més que mai em pertoca parlar de llibres i, de passada, esborrar el mal gust de boca que em va deixar la recomanació de l’any passat. La meva humil recomanació d’enguany és un llibre que ha arribat fa només sis mesos a les llibreries del país i que ha estat traduït només al castellà (RBA): Shakespeare, de Bill Bryson (originalment en anglès, Shakespeare: The World as a Stage).

Bryson és un autor americà famós pels seus assajos mig seriosos, mig humorístics, sobre temes tan variats com la llengua anglesa, els viatges o la ciència, i que desperta passions confrontades entre els lectors. Com a autor informal en el gènere assagístic és odiat pels acadèmics i els intel·lectuals més formals, ja que els seus assajos tan diversos –i això sí que és imperdonable!– triomfen entre el gran públic. El seu llibre més famós és A Short History of Nearly Everything (Una història realment breu de gairebé tot), un autèntic best-seller amb milers de còpies venudes arreu del món.

Amb Shakespeare, Bryson es proposa descobrir tota la fantasia que s’ha creat a l’entorn de la biografia shakespeariana al llarg de la història i ens parla de la vida del dramaturg només en funció de les dades reals, objectives, de què disposem. I és per aquest motiu, tal com l’autor afirma humorísticament al pròleg, que l’extensió del llibre no arriba a les dues-centes pàgines!

A més d’això, però, el llibre ofereix de manera molt didàctica i entretinguda una sensacional visió de la vida quotidiana a l’Anglaterra elisabetiana, de les misèries i de la dura realitat quotidiana de l’època (especialment si la comparem amb la nostra contemporaneïtat); de fets històrics interessants, com per exemple, el desenvolupament de la batalla de la “Armada Invencible”; de l’art de l’època, etcètera.

El llibre té alguna part prescindible, com el penúltim capítol on parla de la història dels diferents folios d’on es van recuperar les obres de Shakespeare, episodi, però, que és immediatament redimit quan vas a raure al darrer capítol, el més memorable de tot el llibre!: la dels pressumptes “Shakespeares” de la història, és a dir, tots aquells personatges que, en algun moment o altre, erudits d’arreu han acabat afirmant que eren realment Skakespeare i que Shakespeare, com a tal, no va existir mai. Aquestes teories de la falsa identitat, esperonades, com diu Bryson (i al capdavall, aquesta és la tesi general del llibre), per les poques dades reals que posseïm del dramaturg, són d’allò més imaginatives i grotesques. Bryson s’encarrega d’explicar-les i de desmuntar-les alhora amb una forta dosi d’humor i ironia. De llarg, la part més divertida del llibre!

L’estil de Bryson és directe i amb una mirada distanciada i punyent sobre allò que tracta. Té criteri i, per tant, argumenta de manera solvent un discurs del tot coherent sobre allò que exposa. I tot plegat, com dic, amanit sempre amb una dosi de bon humor, del tot imprescindible, d’altra banda, si es vol fer efectiu aquest esmentat distanciament. Tanmateix, no per això als seus llibres els manca qualitat: l’exercici documentalístic per elaborar l’assaig és espectacular i només a l’abast dels mateixos acadèmics que tan el critiquen per poc formal i seriós. La seva idea, però, és ésser didàctic i, per tant, vendre força llibres. O potser és a l’inrevés? Tant se val ja que, sigui com sigui, el resultat final crec és enriquidor i alhora entretingut, i que l’èxit que obté, per tant, se’l té més que merescut (rodolí!)

Un llibre, doncs, fàcil de llegir i de digerir, culturalment ric i estilísticament divertit. Què més es pot demanar per Sant Jordi? Que passeu una molt bona diada del millor sant del món!

Jordi (George, Giorgio, Xurxo, Gorka, Jorge...)


10 comentaris:

  1. Miraré de trobar-lo a les biblioteques, que el darrer capítol m'ha fet venir set.
    No compro llibres per St. Jordi, jo!! Sóc de l'escamot que en compra la resta de l'any!!
    I quina bona pensada, això de St. Jordi. És de les festes remaques, sobretot si s'escau en dia feiner. (sembla que me n'enfoti, i res més lluny. De debò).
    Bona diada i per molts anys, Jordi!

    ResponElimina
  2. És un molt bon llibre! Me'l vaig comprar a Gal·les l'estiu passat i no sabia que ara es pogués trobar aquí. Bryson és capaç de parlar de Shakespeare i ser original alhora, cosa extraordinàriament complicada. Si t'interessa llegir algun altre llibre sobre Shakespeare (aquests una mica més acadèmics), The Genius of Shakespeare de Jonathan Bate és interessantíssim i, és clar, tot el que n'escrigui Harold Bloom. Salutacions.

    ResponElimina
  3. Hola Jordi,

    Bravo per a en Bryson, penso que aquest és el camí que s'ha de seguir. Segurament el gran repte de l'acadèmia és trencar les fronteres de la universitat i, sense perdre rigor, fer un esforç per arribar als lectors habituals. Si no, l'acadèmia es converteix en un món tancat, autista, elitista, que viu de retroalimentar-se a si mateix: un teòric escriu un assaig que només llegiran altres teòrics especialistes en el mateix tema, i que només l'utilitzaran per citar-lo i referenciar-lo als seus respectius assajos, els quals, al seu torn, només llegiran altres especialitstes que els citaran i referenciaran, etc. Quan l'acadèmia no baixa a la palestra es converteix en un sistema-menjadora inventat per assegurar les virolles a uns intel·lectuals que, com a part de les seves obligacions contractuals, han de fer recerca a part de donar classes. I això no té res a veure amb la literatura.

    Una abraçada,
    S.

    ResponElimina
  4. Humor, qualitat, creativitat i rigor. La millor manera d'assolir l'èxit i una mescla potentíssima per acostar-se a persones no erudites en la metèria concreta d'aquell assaig. Una gran eina per aprendre i conèixer Shakespeare. Salut amic.

    ResponElimina
  5. Gràcies per la felicitació, Matilde. Entenc el teu punt de vista. De fet, el dia de Sant Jordi el trobo més bonic per passejar, per veure la gent amunt i avall i els escriptors -tan solipsistes normalment- havent de sociabilitzar-se per imperatiu editorial. Encisador! Tanmateix el fet de comprar llibres és molt més plaent qualsevol altre dia més que no pas el dia del meu sant. Ben cert.

    Moltes gràcies per la recomanació de l'assaig de Jonathan Bate, David: la tindré ben present, ja que atesa la ingent quantitat de material bibliogràfic que ha generat i genera Shakespeare (segons Bryson, 4000 noves aportacions per mitjà d'articles, reportatges o llibres apareixen anualment arreu del món!), s'agraeix més que mai el "boca-orella" que prové de gent amb criteri. Pel que fa a Bloom, però, bo i reconeguent la seva indiscutible erudició, el menyspreu que té i manifesta envers els estudis de gènere, me'l fan una mica distant.

    Estic d'acord amb el que dius, Sadurní, perquè, poc o molt, això ho hem tocat directament i, quan estàs en aquest món i aconsegueixes fer un cert exercici d'abstracció, te n'adones de l'absurditat de tot plegat. Tanmateix cal no oblidar que, paradoxalment, sense aquest treball, a voltes absurd, dels "seriosos", els "didàctics" tampoc no existirien: curiosa paradoxa, oi?

    Totalment cert, Josep Maria. Una bona eina per aprendre de Shakespeare i sobretot del seu entorn quotidià immediat. L'èxit d'un llibre així és agradar prou a un lector no especialitzat com per despertar la curiositat, l'interès, a l'entorn de la figura de què tracta en el llibre (en aquest cas, Shakespeare). I crec que això Bryson ho aconsegueix amb escreix.

    Una abraçada a tothom,
    Jordi

    ResponElimina
  6. El rebuig de Bloom pels estudis del gènere provenen de la politització que a gran part de les universitats nord-americanes sofreixen els estudis literaris. És cert que, sovint, les seves opinions són polèmiques i provocatives, però no es pot negar que la literatura és la passió de la seva vida, cosa que no es pot dir de la majoria dels seus contrincants. En tot cas, un plaer poder tractar d'aquests temes amb tu i disculpa'm si m'he allargat massa.

    ResponElimina
  7. David, tingues present que parlant del que parles per a mi no existeix el concepte "allargar-se massa". A més, per a què serveixen aquests espais si no és per debatre temes semblants?
    L'erudició de Bloom és indiscutible i el que dius de la politització és ben cert també (i reconec que no deixa de tenir certa gràcia la bloomiana expressió "School of Resentment" per definir els estudis culturals!), però crec també que a Bloom de vegades els arbres li tapen el bosc i rere un excés de combat contra certes consignes ideològiques no acaba de copsar (ni sembla que li interessi gens) les cosmovisions diverses (de gènere, racial, gay studies...) de la literatura. Ras i curt, que el bon Harold comença a pertànyer una mica a la vella escola. Tot això deixant de banda el "camelo" de la literatura catalana i l' "ensabonada" que ens va etzibar tan bon punt va rebre el premi Internacional Catalunya ara fa uns anys (amb un grapat d'euros que es va embutxacar només perquè ens llagotegés una mica dignant-se a lloar Espriu i -esclar!- els lligams del poeta de Sinera amb el judaisme! I tot plegat després que el paio fos incapaç d'incloure ni un sol autor català en el seu cèlebre cànon! En fi, que com molt bé dius, l'home és polèmic i quan s'hi posa no ho fa per poc... Però és veritat que, d'alguna manera, els seus coneixements el redimeixen i, malgrat tot, encara avui dia segueix essent -per a bé i per a mal- un referent crític de primera fila.
    Salutacions,
    Jordi

    ResponElimina
  8. Estic d'acord que la visita que esmentes de Bloom a Catalunya va ser bastant esperpèntica. Ara, al seu cànon (que només és una proposta com ell mateix afirma al pròleg) hi inclou Carles Ribá (sic), Foix, Perucho, Rodoreda, Gimferrer i Espriú (més sic).
    Pel que fa als crítics de la vella escola (tipus Bloom, Steiner o Kermode) crec que tant de bo les noves escoles sentissin la mateix passió per la literartura que ells.
    Salutacions!

    ResponElimina
  9. Tens raó que Bloom incorpora els noms dels autors catalans que esmentes a la “llisteta del Caprabo” del final del llibre, però cap altra referència més. Potser si el premi li haguéssim ofert abans d’escriure el Cànon, Espriu tindria nom propi dins de l’obra.
    Això de la “vella escola” pot sonar a irreverència, però no és la meva intenció de ser irreverent i menys amb una persona que en sap tant com Bloom. Insisteixo que els criteris dels Bloom & cia són referents ineludibles, però hi ha nous discursos, noves visions que obren altres vies per copsar el fet literari o teatral. Relectures i recol•locacions de fets que donàvem per establerts. El món es mou i la seva mal•leabilitat comporta un desplaçament de la perspectiva. Un moviment de terres sota els peus on la base sòlida de sempre ja no existeix. La teoria de Bloom que si una cadira és bona, no hi ha cap altra interpretació possible de la realitat “cadira” és una teoria al meu entendre absolutament caduca i una visió del que volia donar a entendre amb l’afirmació de “vella escola”. La percepció de la cadira situarà el receptor com a intèrpret de la realitat cadira i variarà en funció del fet cultural que s’amagui darrera d’aquest receptor. I negar això ens els estudis literaris et situa precisament a la “vella escola”.
    He llegit Bloom i la seva passió per la literatura, com dius, el fa molt atractiu; la seva capacitat provocativa és un altre fet apreciable, ja que la seva erudició és simplement modèlica. Gràcies per tot, doncs, però personalment hi ha altres perspectives que avui dia m’interessen més que no pas la seva. M’estimo més llegir Michelene Vandor, Elaine Aston o David Savran que no pas Bloom. De la mateixa manera que és indicutible reconèixer la sort que hem tingut de tenir una figura com la de Joaquim Molas a la nostra literatura: mil gràcies per tot el que ens/m’ha aportat (impagable!), però avui dia dóna’m mil voltes les visisons literàries de Montserrat Lunati o Josep Anton Fernández, per exemple, abans que les del gran Molas.
    I encara un últim apunt: els estudiosos de literatura de gènere o de Queer Studies que he tingut l’ocasió de conèixer personalment (dissortadament no conec ningú d’estudis postcolonials) tots ells són realment apassionats de la literatura. Tant com ho pugui ser el mateix Bloom.
    Records,
    Jordi

    ResponElimina
  10. Suposo que és llei de vida, oi? El Bloom dels anys 70 (el de "L'angoixa de les influències" i el de les polèmiques amb Paul de Man)representava el que ara critica. Jo sento debilitat pels personatges que es posicionen en contra de les modes, però és cert que hi ha aspectes de L'School Of Resentment que han aportat llum als estudis literaris. Salut!

    ResponElimina