dilluns, 3 de maig del 2010

Non Solum: un immens Sergi López!




Sergi López va coescriure (juntament amb el director de l’espectacle, Jorge Picó) i estrenar aquesta obra l’any 2005, al Festival gironí Temporada Alta, i el TNC el va rescatar l’octubre de l’any passat per obrir la temporada actual. L’èxit de crítica i de públic avalaven el treball i eren una immillorable targeta de presentació de la nova temporada que tot just començava.

Sergi López ofereix al públic un intensíssim monòleg on l’actor interpreta aparentment múltiples personatges que, per mitjà dels seus diàlegs/monòlegs ficticis o reals a cavall de la realitat i l’onirisme, qüestiona, reflexiona, a l’entorn de la soledat humana i dels trets que ens defineixen per proximitat més que no pas per llunyania. Altrament dit, com més diferents som, més ens assemblem, malgrat que les nostre pròpies percepcions quotidianes tendeixin a fer-nos creure justament el contrari, fet que, d’altra banda, sembra la llavor de la soledat, l’altre aspecte que el text de López tracta amb registres d’allò més variats (seriós, histriònic, subtil, dramàtic, hil·larant...) Una reflexió a cavall de l’antropologia, la sociologia i la filosofia que López desenvolupa hàbilment per mitjà de recursos metateatrals (hi ha moments –com quan passa a formar part del públic i comença a criticar la mateixa obra en un registre del tot humorístic–, que sembla que Pirandello hagi envaït l’escena!), tècniques de clown i esquetxos que beuen directament del teatre de l’absurd i que descol·loquen volgudament l’espectador per, en un moment donat, reenganxar-lo sota poderoses imatges, paraules i/o accions que impactin amb més força encara allò que Lòpez pretén posar en qüestió i així poder sacsejar les emocions de l’audiència.

La veritat és que la proposta és original, densa, inquietant, absorbent, a voltes divertida, a voltes dramàtica. Però per damunt de tots aquests adjectius, podem parlar d’una aposta personal de qualitat, d’una enorme qualitat. L’exhibició de Lòpez damunt l’escena és simplement colossal. No conec pràcticament ningú al nostre país que sigui capaç d’acarar amb èxit un monòleg de més de 100 minuts amb una intensitat semblant a l’exhibida per l’actor vilanoví. Potser Flotats o Pou (en un registre ben diferent, cert) podrien ser capaços de quelcom semblant, però no se m’acut ningú més.

Personalment crec que Sergi López ret un homenatge al teatre com a eina fonamentalment performativa en majúscules. Non solum és la seva resposta personal (no de manera conscient, esclar) a la famosa i dissortadament irreconciliable dialèctica entre el teatre com a dramatúrgia o el teatre com a representació (altrament formulat, autors versus actors). Els actors acostumen a assegurar –i amb raó– que un mal text en mans de bons intèrprets sol ser un èxit, mentre que a l’inrevés, el fet teatral fracassa. Sergi López amb aquesta obra confirma abastament aquesta teoria. Un escenari nu, càmara negra, pràcticament sense objectes ni decorat; sense cap recurs èpic (projeccions, música...) Simplement el cos i la paraula. Una paraula (el text), per cert, més aviat irregular, no del tot rítmica i amb una cohesió interna a voltes més que qüestionable; un text, doncs, en línies generals que, malgrat certs moments d’indiscutible brillantor i enginy, no crec pas que passi a la història de la dramatúrgia catalana. És més, crec que és un text al qual li cal necessàriament una interpretació absolutament extraordinària per tal que arribi al públic amb prou força com per aconseguir una certa dosi catàrtica. I és precisament aquí on López, al meu entendre, encara es fa més gran. Ell assoleix aquest objectiu amb escreix de manera que, prenent l’esperit de canemaccio més que no pas el de corpus textual dramàtic convencional, converteix el text en quelcom modèlic, profund, àdhuc admirable. I tot plegat, a més, en un espai que tampoc no era l’adient per a un monòleg d’aquests característiques: tota la bellesa del disseny contemporani que caracteritza el nou Centre de les arts escèniques d’Osona (35 milions de l’erari públic ha costat la “joieta” de l’alcalde de Comarquinal & family!), resulta excessiu en tot per a un espectacle com aquest: massa ampli, massa espai malaguanyat; espai que visualment empetiteix l’actor i n’allunya la seva paraula... Tant se val, però. El treball de Sergi López és tan poderós que és capaç de superar tots els esculls que es trobi per tal d’acabar mostrant-nos el que, com dic, crec que era el seu objectiu real, el seu objectiu quasi ontològic: que l’actor, mercès al seu treball i al seu talent, és l’autèntic protagonista del fet teatral. La resta és simplement accessori. O com diria Shakespeare (dramaturg, però per damunt de tot actor), the rest is silence.

Espectacle, per cert, que vaig tenir el plaer afegit de gaudir-ne al costat d'en Sadurní, la Cecília i en Josep Maria. Una forta abraçada a tots tres!


5 comentaris:

  1. Una abraçada doctor. Després de les valuoses aportacions, jo puc dir que m'ho vaig passar pipa i vaig riure com feia temps amb un espectacle. Deliciós el tros que es posa del costat de l'espectador i fa comentaris de l'obra ("he he he"). Molta presència escènica, Sergi López, admirat des de "Harry, un ami que vous veut du bien" i al qui només la Coixet ha aconseguit que sembli mediocre a "Mapa dels sons de Toquio", demostra que és un tros d'actor. Una abraçada a tots.

    ResponElimina
  2. Ai, Jordi, com m'ha agradat llegir-te avui. Sí a tot el que dius. En López, immens.
    Però jo no el vaig veure l'altre dia a Vic, no, que encara no he trepitjat la joieta de la ciutat dels sants. El vaig veure al Cirviànum i amb l'estòmac buit. La dada és important, perquè jo, dejuna, no m'estic d'hòsties. Quin tip de riure, quin monstre, el tio. Això sí, un cop acabat, cap a Can Pietx, a fer un mos d'urgència. En López també tenia gana. Corria per allà com si fos un client de tota la vida. Eh, un altre cop un tip de riure. A sobre, és un bon jan. [les prodones vigatanes sentenciarien: és taaaaan senziiilll!!!!]
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Hola Jordi,

    Subscrivim tot el que dius, l'espectacle va valer molt la pena, i és admirable com l'actoràs va "aguantar el tipo" dalt de l'escenari (i entre el públic!) durant les gairebé dues hores que va durar. Va ser una vetllada ben interessant.

    Una abraçada ben forta,
    C. i S.

    ResponElimina
  4. el vaig veure a Barcelona ja fa temps! quin tros d'home i quin tros d'actor, subscric la crítica que n'has fet Jordi, perquè el monòleg es queda curt amb tanta maestria actoral, cert...

    ResponElimina
  5. Tens raó, Josep Maria, amb això que dius de Harry... però el debut que encara abans va fer amb Western ja va ser molt prometedor. No he vist el mapa dels sons a Tòquio, però pel que dius, com no sigui via "stream", em sembla que no la veuré pas!

    Molt interessant la vetllada, Sadurní i Cecília (i Josep M.), tant durant com després del teatre. Tinc el llibre d'en Hare que em crema a les mans...!

    Boníssima -com sempre!- la teva "minicrònica", Matilde. Un plaer sentir-te de nou per aquesta contrada virtual. I quina raó tens, per cert, en la descripció de les prodones vigatanes! Quants cops hem sentit aquest comentari provinent de generacions precedents!

    Celebro coincidir -fet no gaire difícil tenint en compte el savoir faire del senyor López- amb tu en l'apreciació del monòleg. Un bon espectacle, sí, senyora. Gràcies pel comentari, desatada, i fins aviat.

    Moltes gràcies pels comentaris i una abraçada a tothom.

    ResponElimina