dijous, 2 de setembre del 2010

La llengua catalana i els demagogs (1)


La dita diu que una mentida repetida moltes vegades s’acaba tranformant en veritat. Doncs això sembla que és el que sempre passa quan es parla de quelcom que tingui a veure amb la llengua catalana i la seva presumpta (i quimèrica!) normalitat. Ja estem tristament acostumats al fet que la major part de polítics del país adequïn el llenguatge als seus interessos per poder passar per damunt de la mateixa realitat quan calgui. Així, a través d’un llenguatge i un discurs artificiosos, hom amotlla la realitat als interessos propis.

Quan parlem de la llengua catalana, però, aquesta manipulació pot arribar a límits insultants. Tot seguit exposaré dos exemples dels més repetits d’aquest estiu i que m’han dut a elaborar aquest escrit.

Parlo, en primer lloc, de les cèlebrement dites “multes lingüístiques”. Qui més qui menys ha sentit bramar des de fa temps, però molt especialment aquests darrers dies a causa de l’aprovació del codi de consum, els portaveus de Ciutadans i del PP amb afirmacions com les següents: “Montilla multa por el español como el franquismo multaba por el catalán” (Rivera), o “una mesura que afecta directament la llibertat dels ciutadans” (Camacho), o “per primer cop en democràcia un govern multarà per retolar en espanyol” (Rivera). I de ben segur que em deixo molts més comentaris, però aquests els he llegits i/o sentits personalment.

Abans que res, ja trobo del tot falaç la denominació de “multa lingüística”. Que jo sàpiga, quan se sanciona alguna companyia o alguna institució per no complir uns dictàmens legals, ningú parla de multes elèctriques, de multes industrials o de multes sanitàries. Simplement s’esmenta que aquest lloc o aquesta institució ha estat sancionada per no complir una llei i punt. Perquè, que jo sàpiga, el quid de la qüestió és simplement aquest: l'infractor que no compleix la llei s'arrisca a ser sancionat. Un altre debat seria si la llengua i la cultura cal llegislar-les [1] (i que jo sàpiga, la llei de llengües de 1999 va ser aprovada per majoria absoluta al Parlament i la de 1983 per unanimitat!), però si la llei s’aprova, no veig quin és l’escàndol a l'hora de sancionar algú que es passi aquesta mateixa llei pel folre. I si no, que no elaborin una llei, sinó un decàleg de bones intencions, una planificació sòcioculutral o una acció de voluntariat. Però insisteixo, si s’elabora una llei i aquesta llei s’infringeix, la sanció té dret a entrar en escena per pura lògica democràtica. És clar que cal no oblidar que aquesta gent són els que s’omplen la boca de “respecte a la legalitat”, de “la necessitat de complir la llei per respecte a l’estat de dret”, etcètera... a l’hora de parlar de la sentència del TC sobre la validesa de l’Estatut, esclar!

En segon lloc, l’apartat de la sanció i l’ús de les llengües. Camacho i Rivera esmenten que se sancionarà per retolar en castellà. Fals. Es pot sancionar per NO retorlar en català, cosa que no és el mateix que sancionar per l’ús del castellà. Altrament dit, una persona pot posar un rètol enorme en llengua castellana i a sota (o en un racó, tant se val!) posar-hi una petita frase en català i legalment ningú pot multar aquest establiment. A més a més (i em sembla que tots ho veiem i comprovem diàriament) tota la resta de rètols de la botiga poden estar en castellà i ningú sancionarà tampoc cap establiment per això. Entreu a qualsevol fruiteria, cansaladeria o carnisseria de Barcelona i us n’adonareu que no hi ha quasi res escrit en català. El rètol de l’establiment, però, sí que el podem trobar en català (o traduït mínimament al català).

Bé, doncs aquesta és la realitat, però com que no encaixa en els esquemes mentals d’aquells que lluiten constantment contra la més mínima normalitat de la nostra llengua, doncs cal adaptar la realitat al discurs propi i, au!, un grapat més de vots espanyols al sarró.

[1] Per cert, si algú vol conèixer el decàleg de lleis que l’estat espanyol “imposa democràticament” per garantir l’ús del castellà, que faci un cop d’ull a la següent pàgina: http://www.contrastant.net/llengua/obligatori.htm


4 comentaris:

  1. És que se'ls veu tant el llautó a aquests que aixequen la veu cada cop que es tracta de normalitzar el català... Per a ells no hi ha res millor que el qui dia passa, any empeny i, au, a empènyer el català cap a la fossa. Serien ben feliços a Perpinyà o a algunes zones del País Valencià on el català és una anècdota. Ara, tampoc no veig el govern català gaire interessat a ocupar-se de debò pel nostre idioma.
    Salutacions

    ResponElimina
  2. Sí, i el cas que esmentes del País Valencià és, com se sol dir, de jutjat de guàrdia. L'aniquilació de la cultura d'un poble, en bona part utilitzant l'enfrontament sistemàtic (i fomentant-hi la xenofòbia si cal) amb el veí del nord.
    I aquests són els que ens acusen a nosaltres d'intolerants!
    Gràcies pel comentari, David.
    Una abraçada i fins aviat,
    Jordi

    ResponElimina
  3. Vides de 1a i 2a, països de 1a i 2a, llengües de 1a i 2a. Ens ha tocat això. Res podem fer perque el cec hi vegi; demanar coherència i respecte a qui se sent colonitzador és inútil. Només ens queda Europa i sempre i quan la propia autoestima de pais s'estabilitzi; només sabem anar a batzegades.

    ResponElimina
  4. Sí, però jo, si t'he de ser franc, JM, tampoc no tinc gaire fe en Europa. Diguem que els Sarkozy, Berlusconi, Cameron, Merkel... no els acabo de veure donant suport "a una part escindida" d'espanya...

    ResponElimina