dijous, 16 de desembre de 2010

L'estat de la qüestió



"Alguna cosa sembla podrir-se al sud de Dinamarca..."

Hamlet (William Shakespeare)


Que el funcionament de tota societat és imperfecte és quelcom evident si es té present que la societat la componen persones i que les persones som imperfectes per definició. Però quan els mecanismes lògics per a protegir el gruix principal de la societat és tan brutalment imperfecte com el nostre, els senyals d’alarma s’encenen, ja que la deshumanització del texit social (individualisme a ultrança, manca de sentiment de pertinença al col·lectiu, xenofòbia...) esdevé un fet molt difícil d’evitar.

Aquest article que Empar Moliner va escriure fa unes setmanes em va deixar literalment estabornit, però és que un dels comentaris posteriors a l’article (que també adjunto) em va deixar tan o més perplex que el mateix article.

En fi, llegiu-ho si voleu i jutgeu vosaltres mateixos on som. Personalment –com diuen en anglès–, words fail me...


Alguna cosa està mal feta (Empar Moliner)

Tinc uns amics del Penedès que fan vi (un vi del qual els he parlat diverses vegades amb admiració en aquesta columna: el Sot Lefriec). Els meus amics, Irene i Laurent, van haver d'anar a un judici, l'altre dia, contra uns lladres que els van entrar a casa. El cas és que, quan sortien del jutjat, els acusats, que són romanesos, els van apallissar. Per sort, un policia que era a l'edifici va sortir a ajudar-los. I només aleshores, no abans, els vigilants de seguretat del lloc van intervenir-hi. Els meus amics van acabar a l'hospital amb el cos ple de blaus. Però a la porta de l'hospital també els esperaven els agressors. Els meus amics van demanar a la policia si el proper dia que vagin a judici podran tenir protecció, però es veu que [això] no està previst. No és culpa de la policia. És la llei.

Al mal que els han fet s'hi ha de sumar la por que els fa, ara, que uns delinqüents que els han trencat la cara perquè van declarar contra ells, sàpiguen on viuen (tenen dos fills petits). La mateixa policia els ha dit que segurament no els voldran matar (uf), però que vigilin, això sí, perquè són gent que està torrada i no se sap què els pot passar pel cap. La meva amiga, per cert, mentre feia cua al jutjat, va fer-se càrrec d'un bebè de sis mesos i d'un altre d'uns dos anys que ploraven abandonats en un passadís, mentre la seva mare era a dins declarant. Avui ja deuen treballar de nou amb aquesta santa mare, potser practicant el noble ofici de pidolar, després d'haver-se pres un biberó de tranquil·litza[n]ts. Em sap molt de greu, però potser comprenc més del que voldria Nicolas Sarkozy.

Alguna cosa està mal feta quan resulta que hi ha càmeres a la comissaria de Via Laietana per si els mossos peguen els delinqüents (que és fantàstic i segur que fins i tot necessari) i no està prevista cap ajuda per a les persones pacífiques com els meus amics, que van anar a un judici perquè es van trobar uns delinqüents armats a la cuina. Jo no sé què dir-los. Els seus agressors són al carrer. Què poden fer? Contractar uns delinqüents també romanesos perquè els protegeixin?

Comentari:

Els teus amics farien mal fet de llogar més romanesos per què els protegeixin, perquè el resultat seria una conxorxa amb els agressors. Els albanesos tampoc són recomanables, perquè els acabarien extorsionant a ells. Jo em refiaria més dels nyetes, la protecció els costarà més cara, però tenen un codi ètic més sòlid, i un cop hagin cobrat per la feina els deixaran tranquils. Dels africans, millor oblidar-se'n: els negres subsaharians no volen problemes, i d'entre els moros, abans haurien trobat algerians, però actualment es dediquen a les drogues i als cotxes i ja no fan aquesta feina. Els xinesos en tenen prou amb el seu negoci d'extorsió intraètnica i no s'embioliquen amb nosaltres els aborigens. És una llàstima, però els catalans ens hem acostumat a viure en una falsa sensació de seguretat i hem perdut la capacitat d'autoprotegir- nos. suposo que la història ens passarà factura.


5 comentaris:

  1. Ostres, Jordi, a mi m'acaben d'amenaçar un parell d'individus. No és broma. M'han dit que s'han quedat amb la meva cara i no sé què més. Tot perquè són dos dels milions de brètols que darrerament ens han invaït la biblioteca i els he fet fora. S'han acomiadat dient-me que a ells "cap dona els fa fora d'enlloc". Jo, cagadeta perduda, he sortit darrera d'ells i he tingut els sants nassos de fumar-me un Marlboro mentre s'allunyaven. La cosa està xunga. Tant de bò no m'apallissin.

    ResponElimina
  2. ¿Saps que encara ara, quan em diuen Marlboro, inevitablement em ve la imatge d'aquella propaganda de quan era menut, d'un cowboy guaperes de rodeo fumant un cigarret d’aquesta marca? Ara mateix, amb la desagradable experiència que relates, m'has recordat el cowboy de l'anunci! (he, he, he).
    Bromes a banda, déu n'hi do, noia, quin ensurt.

    Em demano quan algú plantejarà des d’una perspectiva moderada i dialogant -amb aquells amb qui sigui possible dialogar sobre això d’aquesta manera- de la necessària conjuminació de la pluralitat espiritualitat dels individus amb els valors laics que regeixen la nostra col•lectivitat (igualtat de gènere, llibertat de culte -i d’”intensitat” del culte!-, respecte per les minories i si és possible, pel proïsme en general, etc.) Potser la clau del problema és, precisament, que no hi ha ningú dels que haurien de parlar d’això que els interessi realment cap mena de diàleg. Dissortadament el dogma sempre és extremadament més senzill que la sempre complicada i feixuga –però tan necessària!– dialèctica...

    Una abraçada i que aquesta colla de desgraciats tinguin un bon atac d’amnèsia pel que fa a la teva cara!,
    Jordi

    ResponElimina
  3. Hola Jordi i companyia!

    Acabo de llegir el teu darrer post i comentaris, i avui que tinc ocasió, aprofito per dir-hi la meva. Realment davant relats d’aquest tipus et quedes sense massa paraules, sobretot perquè sovint no pesques del tot si qui t’ho explica està obert a aquesta dialèctica que proposes, o si ja ha fet sentència.

    Per sort, i toco fusta, no m’he trobat en una situació similar, fet que potser em permet encara mirar-me-la una mica des de fora i poder fer alguna reflexió de ben segur mancada d’altres prismes per completar-la.

    Però és que sovint tinc la sensació que quan passen històries com les que explica l’Empar Moliner tendim a creuar i confondre dos (o tres) plans: els de l’origen geogràfic (o racial) i els de la qualitat ètica i moral de les persones. És a dir, el que fa el comentari a l’Empar M. ho exemplifica molt bé (i quanta gent no coneixem que fa igual): les generalitzacions de “els xinos són...”, “els moros són...” i “els romanesos són...” sempre em grinyolen i em fereixen en certa manera, ja que penso en gent diversa que conec d’aquests països que no m’encaixen en el tòpic, i que crec que per a ells deu ser tant insultant com quan ens diuen que “els catalans som...”.

    Una cosa és ser romanès; l’altra cosa és ser mala persona, lladre, mafiós o el que sigui. I qui la fa l’ha de pagar, sigui negre, groc o blanc, això està clar.

    Lamento molt el cas de la família aquesta del Penedès i més la desprotecció de seguretat en què es troben que ara els fa viure amb por sense merèixer-ho. Lamento que els agressors estiguin al carrer i puguin agredir-los i intimidar-los amb aquesta impunitat. I això és el que caldria resoldre i debatre. Ara bé, si els agressors són de Romania o del Baix Empordà, quina importància té? Aquí és on em perdo una mica, francament.

    Bon Any si no parlem abans!

    ResponElimina
  4. hola!
    ei jordi, participo per primer cop en el teu bloc! estic d'acord amb la Berta que si tens la sort de poder-ho mirar des de fora, sembla una mica injust distribuir la, diguem-ne, falta de virtuts segons les zones geogràfiques... jo hi afegiria que, si de vegades aquesta impressió pot semblar encertada, també es deu al fet que hi ha zones geogràfiques que en conjunt han patit més injustícies que altres, i la injustícia segurament ajuda a crear "monstres"... ara, el comentari a l'article de la Moliner m'ha semblat boníssim! m'ho he pres, és clar, com una broma subtil... i potser una petita crítica irònica a alguns fragments de l'article
    bon any a tothom!
    raquel

    ResponElimina
  5. Hola, Berta i Raquel,
    Perdoneu que hagi trigat una mica a respondre però darrerament no he parat... Bé, m'hi poso.
    Estic d'acord amb el que dieu. A mi també em passa -sobretot amb sud-americans- que tots els que he conegut/conec personalment han resultat (resulten) ser persones meravelloses. Treballadores, simpàtiques, educades fins a l'extrem, agradables... I parlo, a més, de nacionalitats ben diverses (Paraguai, Xile, Colòmbia, Veneçuela, Mèxic, Brasil i Argentina: em sembla que no me'n deixo cap!)
    Però també hem de pensar que tots -a més de raó- tenim viscera. I doncs, si l'experiència quotidiana fa que una determinada nacionalitat (o classe social: estic del tot d'acord amb el que exposes en el teu comentari, Raquel) cometi crims en un determinat territori, és inevitable que instintivament actuïn determinats prejudicis. Vejam, si nosaltres diem la paraula "quinqui", cap on et va el cervell, geogràficament parlant, d'immediat? Sense voler (sense pensar?), ràpidament ho associaràs cap a indrets com Badia, Belvitxe, Santa Coloma... No crec pas que pensis en Pedralbes i Sant Gervasi. Això fa que la gent d'aquests dos barris sigui "millor" que la dels altres? O que no hi hagi bona gent i honrada a Badia, Belvitxe...? És clar que no, però d'alguna manera és inevitable l'associació d'idees instintiva... Si nosaltres, entre d'altres ciutadans honrats, "exportéssim" un bon gruix de delinqüents (i fins i tot organitzats!) a un determinat terriitori, suposo que seria inevitable que el terme "català" fos pejoratiu. tal com ho és el de "gallec" per als argentins i urugaians a l'hora de designar a un espanyol en termes menyspreatius...
    Bé, ja en seguirem parlant de tot plegat si voleu...
    Petons a totes dues i gràcies per la vostra intervenció!
    Jordi

    ResponElimina