dijous, 7 d’abril del 2011

Les tres germanes al Teatre Lliure: Txèkhov redimit



Potser no parlem d’una versió memorable. Potser no parlem ni de la millor posada en escena, ni de les millors interpretacions possibles. Potser no. Però la versió de Les tres germanes d’Anton P. Txèkhov que Carlota Subirós ha ofert al llarg de les darreres setmanes al Teatre Lliure de Montjuïc és, fonamentalment, una versió digna. Fins i tot una versió molt digna. I una versió digna d’una de les quatre grans obres de Txèkhov és sinònim d’una molt bona obra de teatre, d’unes bones interpretacions i d’una bona posada en escena. D’una bona direcció, en definitiva.
Subirós ha sabut escollir una versió catalana correcta del text; ha sabut crear una escenografia sòbria, sense estridències ni barroquismes innecessaris. I sobretot ha sabut dirigir uns actors amb una idea bàsica: que Txèkhov posa la música i ells simplement han d’esdevenir els fins intèrprets d’una complicada partitura que demana, a parts iguals, bones dosis d’ofici i de talent; un ofici i un talent del tot imprescindibles si es vol que la calidoscòpica i humana melodia que el text de Txèkhov escola de manera lenta, però progressiva, per tots els racons de l’escenari, arribi en tota la seva complexitat i delicadesa al públic. I poca cosa més. The rest is silence, que diria Shakespeare (potser l’únic dramaturg que, al meu entendre, supera –per poc– la grandesa del rus).
El muntatge comença a un ritme lent, però a mesura que el subtil i quasi imperceptible crescendo dramàtic augmenta, a mesura que la incomoditat dels personatges va fent aparició en escena, els actors s’hi comencen a trobar més i més còmodes. I quan s’arriba al clímax escènic –cap al final de la tercera escena–, la bellesa de les paraules, el grau d’emoció continguda dels personatges, el drama de la condició humana, en definitiva, fa acte d’aparició al bell mig de l’escenari i acaba produint –com no pot passar altrament si es fa bé!– la inevitable comunió entre els intèrprets i el públic. I això, la setmana passada, al Teatre Lliure, va acabar passant. Fantàstic!
Unes fenomenals Mia Esteve (Masha) i Roser Camí (Olga) –a la dreta de la foto superior– van brillar amb llum pròpia entre tot un repartiment, com dic, pràcticament sense esquerdes. Amb la dissortada excepció, això sí, d’Eduard Farelo: em demano si aquest xicot algun dia serà capaç d’interpretar algun personatge que no sigui ell mateix... Bé, sigui com sigui, però, el muntatge va resultar prou sòlid com per superar fins i tot aquest escull.
I la veritat sigui dita, després del bunyol de Julio Manrique al Romea d’ara fa uns mesos, em va quedar la sensació que els barcelonins teníem un deute pendent amb Txèkhov. Amb aquest muntatge crec que el deute està més que saldat:  gràcies, Carlota, per fer-te’n càrrec!

5 comentaris:

  1. Bona crònica amic. Ho tindré en compte.

    ResponElimina
  2. Gràcies, JM. Dissortadament les representacions al Lliure es van acabar aquest diumenge passat. Ara, però, comencen els bolos i sempre es pot tornar a "enxampar" quan passi per Sant Cugat o Vic... Jo, de fet, estic a l'espera que La gata... torni de fer les Espanyes per "enganxar-la" per alguna d'aquestes dues poblacions! (i això, si no vaig errat, passarà pels volts del mes de maig, o sigui que ¡"al loro"!)
    Una abraçada,
    J.

    ResponElimina
  3. Hola, Jordi!
    No sé si em recordes, sóc Noemí (el darrer semestre, setembre-febrer 2010-2011 vaig ésser alumne teva a Literatura catalana del segle XIX, a la UOC). T'haig de dir que aquest semestre he fet cinc assignatures més (amb un èxit absolut, i molt d'esforç també). Entre d'altres, he fet Introducció a l'estudi de la literatura. A la darrera PAC d'aquesta matèria es tractava de fer un ressenya de Les tres germanes. I la teva crítica em va inspirar força (llàstima que no ens veiéssim en el Lliure!) i em va ajudar a centrar el tema -i és que mai havia fet una ressenya teatral-. A la consultora li va encantar. Tu hi tens una part pròpia (la lectura de la teva ressenya en va dir per quin camí havia d'anar la meva tasca). Gràcies, Jordi. Serè una fidel seguidora del teu blog. Jo n'he començat un ara, si vols visitar-lo: http://noemima59.wordpress.com . Espero que t'agradi, i no cal pas dir que qualsevol consell teu serà més que benvingut. Una abraçada.

    Noemima

    7 de juny de 2011

    ResponElimina
  4. Perdó, Jordi, volia dir: Literatura catalana del XX. És clar.

    Noemima

    ResponElimina
  5. Ostres, Noemí, estic content de saber de tu i celebro molt que el meu escrit et servís per a la PAC. Ara mateix faig cap al teu bloc.
    Ah! I enhorabona pels resultats! Aquest quadrimestre jo he passat a impartir "La representació teatral" per comptes de "Literatura..." i ara em trobo en plena correcció d'exàmens i PV. Estem en contacte, doncs.
    Una forta abraçada,
    Jordi

    ResponElimina