On Chesil Beach, de Ian McEwan

Tous les matins du monde sont un chemin sans retour.

Aquesta famosa frase de Monsieur de Saint Colombe, extreta de la narració de Pascal Quignard que duu el mateix títol, (Tous les matins du monde) podria resumir l’esperit de la darrera novel·la de Ian McEwan, On Chesil Beach. Una parella jove i inexperta es casa, i a través de la seva nit de noces podem contemplar, en un bonic joc de flashbacks que s’encabeixen dins de la narració amb una naturalitat i una finesa extraordinàries, llur tarannà personal distint, el context històric que els serveix de teló de fons, i com se’ns mostra a mesura que avança la trama tot un impressionant cromatisme d’anhels, desitjos, paraules i silencis que arrosseguen els protagonistes cap a un conflicte, la resolució del qual no coneixerem fins al final de la novel·la.

Ian McEwan és sense la més mínima ombra de dubte, un dels millors novel·listes en llengua anglesa de tots els temps. Feia anys que no llegia una narració on, a banda de l’interès de la història pròpiament, l’autor mostrés una tan immensa habilitat literària com McEwan mostra en aquesta novel·la. El domini del temps narratiu és abassagador; el narrador ens acondueix fins a les mateixes entranyes de les sensacions personals d’uns joves i de la gent que els envolta per, sense que es noti en cap moment la seva brutal i alhora sensible veu omniscient, aconduir-nos completament al seu ritme cap a les claus de la comunicació (o la no comunicació) real entre els dos membres d’aquesta esmentada parella, que aparentment s’estima amb força i sinceritat. Sense renunciar ni al lirisme ni a l’èpica quan cal (entenguis èpica en aquest cas com a rerefons social i històric), cap d’aquestes característiques, però, s’apodera del relat, sinó que més aviat li serveixen a l’autor per amanir el seu autèntic propòsit, que no és un altre que el d’elaborar una habilíssima i subtil introspecció envers les relacions humanes, els seus condicionants i tot el conseqüent estol d’actituds formals que configuren i defineixen –marquen, al capdavall– el tarannà d’aquests dos joves que s’enfronten innocentment a un món que els acaba superant.

Ni maniqueismes ni melodrames. Només una immensa dosi d’humanitat i de cruel poesia, sense la intenció, però, de fer cap poema: el poema és la vida mateixa i el joc d’interaccions que establim a l’hora de comunicar-nos, d’estimar-nos; quan l’apropament sincer cap a algú pot ser destruït per un sol gest, per un sol instant; quan els camins que escollim sovint no tenen cap altre possible retorn més enllà del que ens proporcionen les cendres del record, aquesta destrucció tan humana, aquest no retorn, Mc Ewan ens els serveix amb una riquesa expressiva i amb una gamma infinita de matisos molt poc freqüents en la literatura actual.

En fi, literatura amb majúscules i absolutament a l’abast de tots els públics, això sí, sempre que aquest públic posseeixi una mínima sensibilitat i no li facin por els miralls i les a voltes desagradables imatges que aquests cruels estris poden reflectir de nosaltres mateixos.

Si no llegiu la novel·la en la llengua original (a Amazon uk la podeu trobar per menys de cinc lliures!), aquesta senzilla joia s'ha traduït al català de la mà d'Albert Torrescasana i la publica Editorial Empúries (A la platja de Chesil).