En Llullu se n'ha anat. Curiosament la mort de gent que no has conegut mai et pot afectar molt més que la de molts coneguts. En aquest cas, suposo que es tracta un cop més de la màgia de la literatura. Una màgia que omple el relat de Màrius Serra amb escreix: Serra endinsa el lector subtilment dins la vida d'en Llullu i això fa que ens quedi la sensació d'haver-lo conegut des de sempre.
Com probablement ja sabeu, fa ben poc vaig fer una recomanació abrandada de Quiet per la qualitat literària, lingüística i, sobretot, humana del llibre. Ara el Llullu se n’ha anat d’aquest món, però estic segur –per experiència personal– que romandrà per sempre a més en tots els que hem sabut de les seves peripècies mercès a les fantàstiques paraules, imatges, que el seu pare ens ha sabut obsequiar a través del seu relat. Un bell regal que ens permet, més enllà de quimeres personals o col·lectives, que no oblidem mai quina és la nostra mesura humana; allò que ens defineix, ens limita i que alhora ens uneix com a humans, sigui quina sigui la nostra condició.
M’he emocionat estúpidament en llegir la notícia, de la mateixa manera que em vaig emocionar estúpidament en llegir el llibre. Així com hi ha gent que es va emocionar per la mort de Michael Jackson, a mi –què voleu que us digui!–, m’ha commogut infinitament molt més aquesta desaparició. I és que cadascú té els seus fans i jo, tal com indicava al final de l’escrit que vaig fer sobre Quiet al bloc, havia esdevingut un gran fan (un altre més!) del Llullu. Que en pau descansi, doncs, i només espero que allà on sigui, hagi pogut finalment materialitzar la cursa que el seu pare va imaginar per mitjà de l'enginyós foliscopi del final del llibre. Fins sempre, Llullu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada