diumenge, 12 de juliol del 2009

Literatura i música: William Shakespeare i Henry Purcell



Inicio una sèrie irregular, aleatòria i per descomptat totalment personal, de breus passatges narratius, poètics o teatrals, on la música apareix amb veu pròpia o simplement complementària (o fins i tot marginal) d’allò que es descriu, s’evoca o es retrata literàriament.

Crec que sovint els lectors/espectadors no acabem d’acarar a consciència els dos grans universos dels sentits –el musical i el literari– alhora, malgrat els nombrosos contactes, deutes, manlleus, préstecs i sendes comunes que ambdues arts han traçat al llarg de la història. La humanitat simplement “no seria” sense ambdues expressions artístiques, i encara que sigui a través d’aquesta modesta sèrie de pessics literaris i musicals que avui enceto, m’agradaria contemplar, gaudir i, per descomptat, compartir, alguns moments d’aquesta col·laboració tan màgica, fructuosa, necessària i, a voltes, tan relativament poc ponderada.

Començo la sèrie amb la meva ària antiga preferida, When I’m laid in Earth, de l’ópera barroca Dido and Aenas, de Henry Purcell, i l’esment tendenciós que al primer acte d’El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, Hèrmia fa de la reina Dido en el seu clam per assistir a la cita amb el seu estimat Lisandre i així poder fugir de la cort d’Atenes, on l’amor dels dos els era “prohibit”. Com es pot veure en el fragment que adjunto, per mitjà de la dissort de la reina cartaginesa Dido, Hèrmia carrega contra la infidelitat històrica dels homes i mostra fermesa i coratge en oposar-se als designis d’alguns d’aquests homes (pare i promès, concretament) que volen decidir el seu destí contra la seva voluntat [la traducció del fragment és de Salvador Oliva i la negreta és meva]:


HÈRMIA: Lisandre meu, et juro

per l’arc més poderós que té Cupido

Per la fletxa millor i amb la punta daurada,

Per la puresa dels coloms de Venus,

Per allò que teixeix les ànimes

i fa créixer l’amor, pel foc que va cremar

la reina de Cartago, quan aquell fals troià

fugia a tota vela, per totes les promeses

que els homes han trencat (són moltes més

de les que mai les dones hagin fet),

et juro que demà seré al lloc convingut

per esperar-te.


I Henry Purcell uns anys més endavant va adaptar la història de la reina Dido i del guerrer Enees, per acabar component una de les óperes més brillants de la història. D’una bellesa musical extraordinària, en destaca el cèlebre “Lament de Dido” (When I’m laid in Earth), ària per a soprano dramàtica o contralt en què la reina cartaginesa canta estremidorament a la seva germana Belinda, la seva decisió de suicidar-se en ser abandonada pel seu amant Enees [la traducció és meva]:


When I am laid in earth, may my wrongs create

No trouble in thy breast.

Remember me, but ah! Forget my fate.


Quan jo reposi dins la terra, espero que els meus errors

No causin inquietud en el teu pit.

Recorda’m, però ah!, oblida la meva dissort.


Per bé que la versió de youtube que adjunto pot recordar visualment l'estètica una mica kitsch de Priscilla, Queen of the Desert, la força i la bellesa de la veu de la gran Jessye Norman, juntament amb el patetisme que mostra el seu rostre, fan una versió quasi perfecta d'aquesta meravellosa ària.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada