dimecres, 24 de juny del 2009

Roma: allegro ma non troppo



D’aquelles races

que ompliren l’antigor, què és lo que ens resta?

Què d’aquells avis nostres que la fama

lligaren al seu nom? Què de l’Imperi

de Roma, i de ses armes que assolaren

illes i continents, oceans i terres?

Tot és pau i silenci; el món reposa,

ja ningú se’n recorda, ningú en parla.

[Giacomo Leopardi, La nit del dia de festa]


Hi ha ciutats que et corprenen, et torben, i d’altres que senzillament t’aclaparen. Crec que Roma entra dins d’aquest darrer apartat. Ciutat monumental per excel·lència, la densitat artística per metre quadrat és inversemblant. Quan et desplaces pel centre-barri vell (de fet tota la ciutat és un immens barri vell!), trobes mostres artístiques dignes de contemplar a quasi cada cantonada. Recordo que el primer dia érem a la Plaça Navona, punt neuràlgic de la part cèntrica de la ciutat, i volíem anar cap al Tíber, i de camí ens vam trobar amb el Campo de’Fiori, el Palazzo Farnese i el Palazzo Spada, a més de la catedral de Sant’Andrea della Valle (catedral, per cert, on Puccini situa el primer acte de Tosca)... Tot plegat en menys de 500 metres a la rodona! I és que si camines mirant el mapa en excés, de ben segur que sempre se't passarà algun palau o església que mereixerien una visita a consciència. Allò que a la resta de ciutats has d'anar a buscar, a Roma no et cal perquè la mateixa ciutat t’ho ofereix mentre hi camines "innocentment".

Mercè Rodoreda deia que les ciutats cal llegir-les amb els peus i realment Roma és ideal per això, ja que el desplaçament per la ciutat és complicat a causa de la manca de metro (només hi ha dues línies) i del trànsit que també resulta “etern”. Més trets definitoris de la ciutat? Al caos propi de la vida llatina en general i de la italiana en particular (crits, impossibilitat de fer cues, serveis que no funcionen, desordre generalitzat..) cal afegir l’aspecte degradant de bona part de la ciutat: a cavall entre la decadència i la teranyina, la ciutat batega, però, a un ritme trepidant en un entorn difícil de limitar en l’espai i del tot inabastable en el temps. Una de les conclusions que n’hem extret després de passar-hi uns dies és que aquesta ciutat no és de lectura ràpida i, per tant, mereix d'ésser descoberta amb calma i per capítols. De fet, per a un no-romà, viure en una ciutat semblant pot resultar una experiència realment engavanyadora i, és clar, en aquest sentit, no gens recomanable per a barcelonins de soca-rel: el "malcriadisme" al qual ens té sotmès el nostre racional i magnífic Eixample, ens situa als antípodes de la ciutat eterna. La nostra visió d’una ciutat com Roma per viure-hi pot ser la d'un eixam més proper a l’infern dantesc més que no pas al purgatori, i molt menys encara al paradís!

Sensacions contradictòries, doncs, les que pot generar una ciutat que, com passa amb certes amistats o família, et deixa un clar desig de retrobament, però sempre amb la condició de deixar passar, diguem-ne, un temps prudencial que eviti l'enfarfegament. L'atractiu que transmeten l’art, la gastronomia i l’encisadora vida nocturna de Roma és indiscutible; ara bé, cal no oblidar que, per bo que sigui un plat, a certs estómacs no se’ls pot sotmetre a segons què, i no cal dir que seria del tot imperdonable el fet d’avorrir per un excés de golafreria un feixuc, farragós, excessiu, però alhora també deliciós i inoblidable plat de pasta.


2 comentaris:

  1. Hola Jordi, comparteixo plenament aquestes contradiccions que exposes sobre Roma. Hi vam anar l'any passat i ens ho vam passar molt bé, però, esclar, només en tenim una visió de turista de 6 dies. Viure-hi ha de ser tota una altra història.

    Salut,
    S.

    ResponElimina
  2. En efecte, Sadurní. No m'ho puc ni imaginar, però és cert també que és d'aquelles ciutats que sempre et deixa quelcom pendent de veure, visitar, etc. M'agradaria tornar-hi..., però no abans d'un any com a mínim!

    ResponElimina