dimarts, 16 de març del 2010

Vivaldi i l'SGAE




L’exercici dels drets d’autor és un tema relativament nou dins del món de l’art, ja que fins fa ben poc el plagi era una activitat ben vista i, en segons quins àmbits i situacions, quasi quotidiana. De fet, els arquitectes, així com els pintors i escultors de l’edat mitjana, eren artesans anònims, ja que la individualitat de l’artista no es desenvolupa fins que arrelen els ideals romàntics ja en ple segle XIX. I pel que fa a la cèlebre dualitat entre ètica i estètica, tres quarts del mateix, ja que abans del XIX, l’ètica de tota obra d’art estava plenament condicionada pel fet religiós i/o mitològic. El teatre elisabetià, per exemple, estava farcit de plagis: molts autors anaven a veure les obres de Shakespeare i de memòria o prenent notes, feien, desfeien, refeien, les obres vistes, per després estrenar-les com a seves (i sense fer cap esment de la “font original”, esclar!)

En el món de la música fa poc que he descobert i comprovat la quotidianitat i quasi “institucionalització” de la pràctica plagística ni més ni menys que de la mà del gran Antonio Vivaldi, i més concretament quan escoltava la bonica ària "Spoza son disprezzatta" (que adjunto al final d’aquest escrit i que us recomano vivament d’escoltar!) de la seva òpera, Bajazet (1735). Doncs bé, vaig llegir que aquesta ària, Vivaldi la va plagiar literalment de l’ópera Merope, de Francesco Gasparini, el qual, prèviament, ja l’havia plagiada de Geminiano Giacomelli! Sembla que aquest fet (utilitzar àries d’altres òperes per fornir-ne la teva pròpia!) tenia un nom i tot: Pasticcio (d’aquí el nostre substantiu, pastitx) i era una pràctica del tot acceptada per bona part dels músics de l’època, atesa la gran demanda d’òperes que hi va haver durant els segles XVII i XVIII.

Després d’això només em venen dos pensaments al cap: 1) que ara quan senti Viva la vida de Coldplay ja respiraré més tranquil, tot pensant que aquesta peça no és res més que un homenatge de Chris Martin i els seus amics als pasticci barrocs i neoclàssics, i 2) m’imaginaré Ramon Muntaner i Teddy Bautista amb corsé i perruca Lluís XIV a la Venècia dels segles XVII i XVIII, en ple atac de ràbia i traient escuma per la boca sense que cap dels seus col·legues de l’època pugui acabar d’entendre què els deu estar passant.







2 comentaris:

  1. Ben dit! I bona conèixer l'origen del pastitx. Obviament aquests de l'Sgae tenen els dies comptats. Difícil que d'una eina puguis triar el que et serveix per lucrar-te i alhora separar-ne la part que no t'interessa i perseguir als altres. Pagar per compartir no és ètic i si ells estiguéssin fora de l'stablishment també ho farien. Han perdut l'oremus. L'art, la música, la creativitat està més viva que mai, el que s'ha acabat és cobrar moltes vegades per una cosa que s'ha fet una sola vegada. Igual que un forner s'aixeca a les 3 de la matinada per fer el pa, ells s'han d'anar a dormir a la mateixa hora després de tocar en un concert. Ni més ni menys; i el que no diuen els de l'Sgae ni les discogràfiques és l'increment del percentatge de la música en viu. Ara bé, els hi passarà el mateix que amb el cd, perquè els preus en ocasions són abusius. Final de la ària suggerida; preciosa. Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  2. Celebro que t'agradés l'ària. Sí,noi, quan veus aquests paios amb pintes d'executiu decidint sobre els preu i taxes de productes que no són seus i que a més es fan passar per defensors de no se sap ben bé què, fan molta ràbia. És per això que en un món tan digitalitzat com el nostre i on la informació i la comunicació han variat tant en poc temps, a ells els veig encara amb un estil de perruca Lluís XIV, com esmentava sarcàsticament a l'escrit. Espero, però, que tal com dius no siguin res més que espècies en extinció...

    ResponElimina