dilluns, 8 de març del 2010

El Pianista, de Roman Polanski (i 2)



Roman Polanski va dirigir l'any 2002 l'exitosa i oscaritzada versió cinematogràfica d'aquest relat. Una versió remarcable quant a la recreació històrica dels indrets on té lloc l'acció (el gueto, la ciutat de Varsòvia...) i la fotografia; acceptablement interpretada, però descompensada pel que fa al ritme i, sobretot, per la imperdonable absència de cap mena de reflexió final a l'entorn dels valuosíssims diaris del capità Wilm Hosenfeld, dels quals no se'n fa menció en cap moment de la pel·lícula. Això per no dir que l'edat del capità a la versió cinematogràfica és més que inversemblant, atesos els trets del personatge del relat (combatent de la primera guerra mundial, apartat de càrrecs importants per raons d'edat...) Hi ha personatges i situacions de la novel·la que apareixen descontextualitzades a la pel·lícula (la història de la "senyora de les plomes" del relat, que només es visualitza durant uns segons a la pel·lícula) i que, per tant, perden la seva força dramàtica. O d'altres, més fruit de la imaginació del director que no pas d'allò que es descriu al relat (a la pel·lícula, la presumpta història d'amor del pianista amb la dona polonesa casada, del tot inexistent en el relat d'Szpilman).

Una pel·lícula, doncs, no del tot aprofitada atesos els mitjans de què disposava (suport de diverses productores multinacionals i un pressupost superior als 35 milions de dòlars) i l'indicutible talent del seu director. Amb tot, però, paga la pena de veure-la encara que només sigui per la fantàstica i angoixant ambientació de la història, per la meravellosa música de piano (Chopin, Rachmaninov) i per un detall que, malgrat tot el que acabo de dir, el trobo d'allò més meritori i que denota en el fons la indiscutible vàlua cinematogràfica de Polanski: malgrat ésser una narració biogràfica on el protagonista sobreviu a la història que explica, el director no cau en el fàcil parany de situar cap narrador omniscient en off al llarg de tota la pel·lícula (fins i tot al final, on seria més fàcil de col·locar-lo) i això crec que denota una gran seguretat narrativa per part del director que és del tot just de reconèixer.




2 comentaris:

  1. Hola Jordi,

    Estic d'acord amb això que dius que Polanski demostra la seva vàlua prescindint de la veu en off.

    Certament la veu en off grinyola molt en cinema, quan te la trobes fa la sensació que el director no ha estat capaç de mostrar-nos el que vol i per això necessita un ajut extern per explicar bé la història. Lamentablement és prou habitual en les adaptacions cinematogràfiques de novel·les.

    Salut,
    S.

    ResponElimina
  2. Sí, per a mi la veu en off és semblant a les retroprojeccions en teatre (amb l'excepció de les obres de Brecht, però això és tota una altra història). No hi ha solució més fàcil que unes imatges projectades sobre la primera paret i, au!, conflicte, final, resolució, missatge, etc., del tot resolts! Com diria aquell, "no és això, companys, no és això...!"

    ResponElimina