dilluns, 8 de març del 2010

El pianista del gueto de Varsòvia, de Wladyslaw Szpilman (1)




El mal i la brutalitat s’amaguen al cor humà. Si es deixa que creixin en llibertat, llavors floreixen i treuen esqueixos terribles, la classe d’idees que calen per assassinar així els jueus i els polonesos. Wilm Hosenfield (extracte del seu diari).


El pianista del Gueto de Varsòvia conté bàsicament dues històries colpidores: la del principal protagonista de la història, el pianista jueu polonès Wladislaw Szpilman i la seva esgarrifosa epopeia al llarg de l’ocupació alemanya de Polònia, i la del seu salvador al final d’aquesta terrible epopeia, l’oficial Alemany, Wilm Hosenfield.

La primera història ocupa pràcticament més de tres quartes parts del llibre i se’ns narra amb tot detall i sempre en primera persona real com el prometedor pianista viu en pròpia carn, primer l’assalt de les tropes alemanyes de la capital del seu país, després la construcció del gueto de Varsòvia, la deportació posterior de gran part dels seus ocupants (incloent-hi tota la seva família: pares, germà i germanes) cap als camp d’extermini de Treblinka; finalment descriu com sobreviu a la destrucció total del gueto (i de quasi tota la ciutat), i la derrota final del nazisme. Szpilman va sobreviure miraculosament a tots els diferents perills als quals es va veure sotmès: la fam, el dolor físic i moral, i ens narra com, en haver arribat diverses voltes als límits d’allò que un ésser humà és capaç de suportar, va arribar a contemplar i fins i tot provar de manera seriosa i decidida el suïcidi. Però l’atzar, una gran força de voluntat, una molt bona intuïció en determinats moments i l’aparició final d’un oficial alemany del tot atípic, van acabar per salvar-li la vida d’allà on pràcticament ningú més hauria pogut sobreviure.

L’estil narratiu d’Szpilman és realment colpidor. Una narració freda, distanciada, malgrat haver estat escrita tot just acabada la guerra, és a dir, amb totes les vivències encara latents en el cos i l’ànima. En aquest sentit, és brutal la descripció d’alguns dels seus amics i coneguts a l’inici del llibre i com al final de cada descripció, acabava anunciant les seves respectives “no-supervivències” posteriors:

Entre els cantants que actuaven figurava Maria Eisenstadt, que a hores d’ara seria coneguda per milions de persones gràcies a la seva veu meravellosa si més endavant els alemanys no l’haguessin assassinada.

Fa un temps en aquest mateix bloc, en escriure sobre la pel·lícula The Reader, ja vaig parlar una mica d’aquell concepte d’Hannah Arendt de la “banalització del mal” que caracteritzava el tarannà de molts alemanys durant la guerra. L’arribar a creure que allò que es fa és tan normal, per atroç que resulti, que no hi ha cap mena de consciència que es cometi cap acte criminal, sinó res més que un acte d’absoluta quotidianitat. És a dir, el buidatge total de tot precepte moral i la seva substitució per unes idees que prenen el lloc del mínim fonament ètic convivencial que tots en principi posseïm. No parlem, doncs, de psicòpates, sinó més aviat d’una psicopatia social generalitzada. L’entorn sòcioideològic és prou psicòpata com per abduir bona part dels ciutadans sota aquest psicopatisme i fer-los, per tant, adoptar actituds que avui dia només podríem identificar amb la dels dements. Altrament dit, a través del fet d’arribar impunement a uns límits socials de tensió extrema, la humanitat ha pogut visualitzar allò que alguns en diuen el “mal total” o el “mal en estat pur”. És a dir, arribar a la part més baixa de la balança de brutalitat a la qual la ment humana és capaç d’arribar. I el que és pitjor, com deia abans, la naturalitat amb què l’ésser pot arribar a assumir aquests determinats comportaments amorals. Szpielman dóna testimoni d’això que acabo de dir en diversos moments del llibre, però molt específicament, en un de particularment atroç:

Per la vorera venia corrents un nen d’uns deu anys. Estava molt pàl·lid, i venia tan esglaiat que es va descuidar de treure’s la gorra davant d’un policia alemany que s’acostava. L’alemany es va aturar, va treure el revòlver sense badar boca, el va posar a la templa del nen i va disparar. El nen va caure a terra agitant els braços, es va quedar rígid i va morir. El policia es va posar tranquíl·lament el revòlver a la pistolera i va continuar el seu camí. Jo me’l vaig mirar: ni tan sols tenia unes faccions especialment brutals, ni semblava tampoc enfadat. Era un home normal i tranquil que havia dut a terme una de les seves nombroses ocupacions menors de cada dia i se l’havia tret del cap immediatament, ja que l’esperaven altres assumptes més importants.

Aquest actitud és la més reveladora de tot això que acabo de dir. No parlem d’éssers brutals, àvids de sang, de sàdics (que també n’hi havia, i no pocs, però aquests són fàcils de retratar i identificar), sinó de gent normal, corrent, amb les seves dèries, anhels, afectes... I que de la mateixa manera que avui dia considerem normal dir fill de puta agressivament a un àrbitre en un camp de futbol, en aquell moment i en aquelles circumstàncies, es considerava igual de normal d’engegar un tret a un nen per una puerilitat com la que descriu Szpilman. Aquest va ser l’autèntic terror que va mostrar el nazisme a la humanitat: allò que tots i totes, posats sota uns determinats preceptes morals (o amorals), som capaços d’arribar a fer. En aquest sentit, les paraules amarades d'aquesta "espiritualitat perduda" que expressa Hosenfield són diàfanes quant a l'explicació de tanta brutalitat:

Déu permet que que passi tot això, deixa que aquestes forces tinguin poder i que mori tanta gent innocent per mostrar a la humanitat que, sense ell, no som més que animals enfrontats, convençuts que ens hem de destruir els uns als altres. No volem escoltar el manament diví: “Estimeu-vos els uns als altres.” D’acord, doncs, diu Déu, proveu-ho amb el manament del Diable, el contrari: “Odieu-vos els uns als altres.” Coneixem la història del diluvi universal per les Sagrades Escriptures. ¿Per què va tenir una fi tan tràgica la primera raça humana? Perquè havien abandonat Déu i calia que morissin, tant els culpables com els innocen. La culpa del seu càstig era tota d’ells. I avui passa el mateix.

Com deia al començament, l’altre protagonista del llibre és l’oficial alemany Wilm Hosenfield. Les descripcions que emanen del seu pensament queden reflectides en un petit diari personal que la seva família va adquirir in extremis abans que ell fos capturat per l’èxèrcit soviètic en acabar la guerra (de fet Hosenfield va morir presoner dels soviètics). L’espaordiment que expressa el capità de la Wehrmacht respecte a allò que el seu país feia, és total. Catòlic practicant (opció realment exòtica dins del bàndol nazi), respectat i ben considerat pels seus corriligionaris mercès al seu historial (havia servit a la Primera Guerra Mundial), però alhora relegat a funcions menors per qüestions d’edat i probablement d’actitud (oficial encarregat de les instal·lacions esportives de la Varsòvia ocupada), Hosenfield, a més d’amagar i pràcticament salvar Spielzman al final de la seva epopeia, també va salvar diverses persones d’ésser executades a l’instant o d’ésser deportades a camps de concentració. Una mena de Schindler, però a petita escala i probablement moralment més real que el mitificat industrial teutó.

Szpilman i Hosenfield, doncs, representen dues menes d’herois no gens estranys en aquesta mena de conflictes: l’heroi accidental que només adquireix aquesta categoria mercès a dos trets fonamentals, 1) la seva supervivència a unes condicions imposades i de les quals se'n faran escàpols, i 2) una rectitud moral que amb el pas del temps restarà exemplar per a generacions futures. I el que és curiós és que ambdós això ho mostraran des de bàndols oposats: el de les víctimes i el dels botxins. Dos trets fonamentals per a la seva supervivència, però també fonamentals per a la supervivència de la humanitat en general.


4 comentaris:

  1. Profund apunt, amb afirmacions colpidores. La capacitat d'adaptació dels homes, en ocasions, és massa alta. Per sort la humanitat ha pogut conèixer aquesta terrible història, no com altres conflictes passats o presents que encara queden molts responsables en llocs de gran relevància politica i social.

    ResponElimina
  2. Sí, noi, i tant! De fet, parlant d'això que dius, encara recordo espaordit un reportatge que vaig veure al Chapter de Cardiff (a Cardiff!!!) sobre els desconeguts o no gaire esmentats/referits/estudiats camps de concentració franquistes que hi havia arreu de l'estat tot just acabada la guerra civil i de com, a banda de les horribles condicions dels presoners, les execucions arbitràries repressives i amb l'únic objectiu d'escampar el terror arreu eren a l'ordre del dia.

    ResponElimina
  3. Hola Jordi,

    Em sembla que era la Simone Beauvoir -ara no em voldria equivocar- que va dir que la humanitat sencera havia de compartir la culpa del que va passar als camps de concentració, perquè com molt bé dius no es tractava de psicòpates sinó de gent "normal", com tu o com jo, adoctrinats en unes determinades circumstàncies. Només reconeixent que, potencialment, tots podem esdevenir monstres evitaríem que puguin tornar a passar fets com aquests en el futur -o almenys, a nivell personal, hauria de servir per avortar els nostres pensaments si ens adonem que estem a punt de caure en actituds semblants-. Compartir la culpa: que difícil però que necessari!

    Una abraçada,
    S.

    ResponElimina
  4. Sí, Sadurní, tens raó: és un exercici difícil, però necessari, imprescindible, de fet, si volem tenir un mínim futur i no caure en un nou "diluvi universal" que ens extermini definitivament, com deia Hosenfield.
    Una abraçada,
    Jordi

    ResponElimina