Aprofitant que encara som dins de la setmana de Sant Jordi, apunto una recomanació literària per a tots els públics: la novel·la del jove autor australià Markus Zusak, The Book Thief (La lladre de llibres). Aquesta recomanació, però, és una mica particular, ja que, de fet... encara no he llegit el llibre!!! El recomano, tanmateix, perquè fa uns pocs mesos vaig rebre un correu d’una bona amiga, el criteri i el bon gust literari de la qual és exquisit, i on parlava d'aquesta novel·la amb autèntic fervor, tal com vosaltres mateixos podeu comprovar tot seguit:
(...) Vaig poder acabar de llegir un llibre fascinant. La lladre de llibres és una meravella! Quantes vegades t'he anat a escriure que ja l'havia començat i que em tenia enganxadíssima! Però en comptes d'agafar l'ordinador, evidentment agafava el llibre. Només n'havia llegit quaranta pàgines i ja l'havia recomanat a tots els companys de feina. I el pròleg?! Quatre vegades me'l vaig llegir. La primera vegada, desconcertant. La segona, per entendre bé cada paraula, cada frase. La tercera, per pur plaer. I finalment, una vegada acabat el llibre, hi vaig tornar. Per arrodonir-ho tot, per copsar més detalls... És l'únic llibre que he llegit mai que una vegada acabat hauria tornat a començar de bell nou, tot sencer, i tot seguit. Ai, que no vull fer-me pesada, però és que el vaig trobar boníssim! Quina bellesa de colors, d'expressions, de sentiments, d'imatges... La bellesa de les paraules! El poder de les paraules! La lladre de llibres, de Markus Zusak. Si no l'heu llegit, feu-ho.
La veritat és que després de llegir aquest comentari t'entren ganes de començar a llegir-lo aquesta mateixa nit, no creieu? Per cert, per bé que llegir la versió catalana sempre és més còmode, si mireu l’enllaç d’Amazon UK, el llibre costa només 4 lliures!!! La versió catalana, a banda de ser evidentment una traducció -traduttore, traditore!-, costa quasi 25 euros! Demano disculpes per aquest atac de “materialisme”, però ja se sap que en època de crisi cada euro (o lliura) compta...
Avui, dia 14 d'abril, fa setanta-vuit anys de la proclamació de la Segona República Espanyola. Més enllà de les convulsions sociopolítiques que aquest fet va comportar, és indubtable que l'estat va viure els moments de màxima prosperitat de la seva història, tal com Julián Casanova recorda en aquest article. Feliç aniversari, doncs, a tots els que encara avui ens considerem hereus d'aquell esperit!
No resulta fácil explicarlo, recordarlo en los medios de comunicación, llevarlo a las aulas para que los jóvenes lo aprendan. Pero España fue durante cinco años una República parlamentaria y constitucional. “Una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de libertad y justicia”, proclamaba el artículo primero de su Constitución, aprobada el 9 de diciembre de 1931, tan solo siete meses después de que cayera la Monarquía de Alfonso XIII.
Esa Constitución, que decía que la República era “un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y de las Regiones”, declaraba también la no confesionalidad del Estado, eliminaba la financiación estatal del clero e introducía el matrimonio civil y el divorcio. Su artículo 36, tras acalorados debates, otorgó el voto a las mujeres, algo que sólo estaban haciendo en esos años los parlamentos democráticos de las naciones más avanzadas.
Constitución, elecciones libres, sufragio universal masculino y femenino, gobiernos responsables ante los parlamentos. En eso consistía la democracia entonces. No era fácil conseguirla y menos consolidarla, porque todas las repúblicas europeas que nacieron en aquellos turbulentos años que siguieron a la Primera Guerra Mundial, desde Alemania a Grecia, pasando por Portugal, España o Austria, acabaron acosadas por fuerzas reaccionarias y derribadas por regímenes fascistas o autoritarios.
Nunca en la historia de España se había asistido a un período tan intenso y acelerado de cambio y conflicto, de avances democráticos y conquistas sociales. En los dos primeros años de la República se acometió la organización del ejército, la separación de la Iglesia y del Estado y se tomaron medidas radicales y profundas sobre la distribución de la propiedad de la tierra, los salarios de las clases trabajadoras, la protección laboral y la educación pública.
Pero esa legislación republicana situó en primer plano algunas de las tensiones germinadas durante las dos décadas anteriores con la industrialización, el crecimiento urbano y los conflictos de clase. Se abrió así un abismo entre varios mundos culturales antagónicos, entre católicos practicantes y anticlericales convencidos, amos y trabajadores, Iglesia y Estado, orden y revolución.
Como consecuencia de esos antagonismos, la República encontró enormes dificultades para consolidarse y tuvo que enfrentarse a fuertes desafíos desde arriba y desde abajo. Los primeros desafíos fuertes, y los que más se vieron porque solían acabar en enfrentamientos con las fuerzas de orden público, llegaron desde abajo, desde la protestas sociales, y después insurrecciones, de anarquistas y socialistas. El golpe de muerte, el que la derribó por las armas, nació, sin embargo, desde arriba y desde dentro, desde el mismo seno de sus fuerzas armadas y desde los poderosos grupos de orden que nunca toleraron lo mucho que la República tenía de democracia social y de soberanía parlamentaria.
España comenzó los años treinta con una República y acabó la década sumida en una dictadura derechista y autoritaria. El discurso del orden, de la patria y de la religión, se impuso al de la democracia, la República y la revolución. La larga dictadura de Franco, que mató, encarceló, torturó y humilló hasta el final, durante cuatro décadas, a los vencidos, resistentes y disidentes, culpó a la República y a sus principales protagonistas de haber causado la guerra, manchó su memoria y con ese recuerdo negativo crecieron millones de españoles en las escuelas nacionales y católicas. Nada hizo la transición a la democracia por recuperar su lado más positivo, el de sus leyes, reformas, sueños y esperanzas, metiendo en un mismo saco a la República, la guerra y la dictadura, un pasado trágico que convenía olvidar.
La distancia entre la democracia actual y la que podía promover la República hace más de setenta años es abismal. El respeto a la ley y a los resultados electorales, la defensa de la libertad de expresión y asociación y de los derechos civiles, forman parte hoy de nuestra cultura cívica. Las dos burocracias que tanto pesaban en la historia de España, la armada y la eclesiástica, el ejército y la Iglesia católica, que asesinaron a la República y dominaron durante la dictadura, están hoy subordinadas al Estado y al poder civil que emerge de los ciudadanos, aunque la Iglesia se resista a abandonar algunos de los enormes privilegios que la victoria en la guerra y los servicios prestados a Franco le concedieron. El analfabetismo, los latifundios, los fascismos y los sueños revolucionarios desaparecieron, sustituidos por la defensa de una sociedad civil democrática y por la cultura de la paz. El capitalismo ha vencido y el consumo, el coche y la casa en propiedad han obrado el milagro de que hasta los más pobres parezcan ricos. No es una República, pero esta democracia ha sido un logro de muchos y conviene cuidarla y mejorarla.
En los últimos años ha salido a la luz la memoria de los vencidos en la guerra, de las víctimas del franquismo. Pero nadie desde los poderes de la democracia actual se atreve a defender a la República. Casi nadie recuerda a sus grandes dirigentes, muertos la mayoría de ellos en el exilio, a quienes presidieron sus instituciones, hicieron sus leyes y dieron el voto a todos los ciudadanos. Y sin embargo, todavía están con nosotros los nombres de las calles, monumentos, símbolos y ritos del franquismo. Es el momento de cambiar eso, de devolver la dignidad a quienes defendieron la democracia y la libertad con la palabra y la ley. Hasta que un golpe de Estado les obligó a hacerlo por las armas.
Per cert, els popmelòmans anoteu (si és que no el coneixeu encara) el nom d’Alexandra Burke. Aquest monument de dona va guanyar espectacularment la darrera edició de l’X Factor britànic (concurs que, des d’un punt de vista de qualitat, no té res a veure amb el bunyol del Factor X que emet Cuatro) amb una versió sensacional del famós (i misteriós!) Hallelujah de Leonard Cohen. Suposo que aviat se sentirà la preciosa veu d’aquesta noia per aquestes contrades, tal com ja ha passat amb la sensacional Leona Lewis, guanyadora del mateix concurs fa un parell de temporades.
Un autèntic plaer per a l’oïda, doncs, la nova versió pop-soul d’aquesta mítica cançó.
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és un antropòleg amb una curiosa trajectòria personal: va desplaçar-se fins al Congo per completar la seva tesi doctoral i va haver de fugir-ne a causa de la guerra civil. L’any 2002 va sorprendre tothom amb la publicació de l’exitosa novel·la La pell freda. Segons sembla, l’èxit va originar-se a partir de l’anomenat boca-orella i a Alemanya, per exemple, va arribar a entrar fins i tot a la llista dels deu llibres més venuts del país sense publicitat de cap mena. Un fenomen d’èxit internacional “espontani”, doncs, insòlit dins de les lletres catalanes contemporànies (la novel·la ja s’ha traduït a 37 llengües!) Endut per l’èxit d’aquesta primera novel·la i insistint en uns determinats leitmotivs de caire més o menys postmodern (novel·les inicàtiques, problemes d’identitat, tractament de l’alteritat, etc.) a més d’un bon coneixement del medi (el Congo), l’any 2005 Piñol publica la seva segona novel·la, Pandora al Congo, que ja ha venut milers d'exemplars i que també s'ha traduït a diverses llengües, incloent-hi la llengua anglesa (el mercat anglosaxó és el més difícil d'abordar). Així, doncs, tal com el defineixen els seus editors de La Campana, estem parlant del novel·lista més internacional d’avui dia en llengua catalana.
Cal no oblidar, però, que quantitat no és sempre sinònim de qualitat, i més en literatura. Sánchez Piñol és un novel·lista que sap entretenir. Construeix un univers molt particular que estilísticament beu directament del realisme èpic (evolució postmoderna del realisme màgic original dels anys cinquanta) i que les seves ficcions transformen en paràbola contemporània (o d’una certa contemporaneïtat) uns fets que se situen en un temps i un espai allunyats de la quotidianitat occidental, i que faran acarar diferents personatges envers la seva pròpia humanitat (o inhumanitat). Amb una curiosa tendència a situar la geografia real original (i els seus protagonistes) a la Gran Bretanya i Irlanda, els personatges de Piñol hauran d'enfrontar-se a éssers que provenen d’altres móns que romanen ocults dins del nostre propi món i que aconduiran aquests protagonistes cap a un recorregut vital que els farà (ens farà?) teòricament reflexionar seriosament sobre la condició humana i l’immens eixam de contradiccions que ens defineix, precisament, com a humans. Sens dubte un propòsit lloable i sobretot molt coherent atès el camp intel·lectual en què l’autor es mou habitualment: l’antropologia.
Ara bé, la narrativa de Piñol té al meu parer unes mancances que el retraten de ben segur com a un antropòleg interessant, però com a un novel·lista més aviat justet (encara?), sobretot si se'l compara amb d’altres autors clàssics de novel·la contemporània.
Crec que Piñol té tres defectes narratius importants:
1)problemes de ficcionalitat
2)inversemblança de determinades situacions èpiques
3)errors formals (un cert desconeixement del medi cultural on situa l’acció)
1) Piñol no és gaire hàbil a l’hora de saber diferenciar la pròpia veu de la dels seus personatges. És a dir, té dificultats per ficcionar adequadament i aquest tret, a voltes, pot arribar a crear confusió a l’hora de discernir qui parla realment a la novel·la (a Pandora, més d’un cop vaig haver de fer marxa enrere per veure si parlava el narrador vell, el jove, Marcus... o el mateix autor com a narrador omniscient!) Aquest defecte, tanmateix, no és original de Piñol. Els escriptors que tenen moltes coses a dir i que no tenen un talent literari excessiu cometen sovint aquest pecat; de fet, un dels escriptors que cau en aquest parany és el “gran” José Saramago, probablement un del escriptors més sobrevalorats del panorama literari actual. Un gran ideòleg que genera passions entre la progressia sudeuropea, però que crea personatges febles a través dels quals dóna brida lliure als seus discursos pseudoideològics. I al final, esclar, només el sents a ell, mentre que l’entitat fictícia dels personatges es va perdent en la nit del temps... Ras i curt: moltes idees i poca literatura, és a dir, tendència clara cap al pamflet.
Piñol s’hi assembla una mica, però en un altre sentit: en el cas del barceloní cal canviar ideologia política per antropologia. Piñol posa en boca dels seus personatges frases i aforismes que són interessants, fins i tot enginyosos (alguns), però que sovint contrasten amb les característiques fictícies del personatge que crea. Com un noi de 19 anys sense experìencia en quasi res a la vida i a qui se li pren el pèl per ingenu més d’un cop a l’obra, pot arribar a formular determinats epigrames dignes d’un filòsof o d’un antropòleg? Doncs bàsicament perquè Piñol (no els seus personatges) té la necessitat de formular aquests epigrames. Val a dir que Pandora al Congo, en aquest sentit és més continguda que La pell freda, novel·la on sovint hi havia moments que pensaves que qui estava a l’illa deserta era el mateix Piñol provant d’imitar barroereament Oscar Wilde en comptes del dissortat Kollege.
2) Si narrativament Piñol tendeix cap a un cert naturalisme (o neonaturalisme), l’element fantàstic sovint tiba massa la corda de la versemblaça a l’hora d'imaginar determinades situacions que resulten senzillament increïbles. Determinats moments de la lluita contra els granotots de La pell freda o les aventures subterrànies de Marcus Gravey i els tècton a Pandora al Congo, esberlen perillosament l’esquema realista i arriben a posar en perill el mateix interès per la narració.
3) Encara no entenc el perquè d'aquesta insistència de l’autor amb personatges de la Gran Bretanya (i Irlanda); aquest fet traeix a voltes l’autor i li fa cometre errors formals que qualsevol bon escriptor no hauria de cometre. Dos exemples extrets de Pandora al Congo: en llengua anglesa, per demostrar una més gran proximitat entre dos interlocutors, no es pot passar del tracte formal de vostè al tracte informal de tu com fem en català, simplement perquè aquestes opcions no existeixen en llengua anglesa, on cal utilitzar l’invariable you en qualsevol cas. No cal dir que Piñol utilitza aquest recurs sense importar-li gaire això. Un altre error, en aquest cas de documentació: en un dels darrers capítols, l’advocat de Gravey entona l’himne britànic per calmar les masses i insisteix diverses vegades en el God Save the Queen. En els anys de la Primera Guerra Mundial, a la Gran Bretanya no hi havia cap queen, sinó un king, Jordi V, que és l’avi de l’actual Elisabet II. L’himne britànic adapta el vers principal segons el sexe del monarca: God Save the King o bé God save the Queen. No cal dir que Piñol deu desconèixer aquest fet i comet aquest error de manca de documentació.
Resumint. Crec que Piñol és un escriptor entretingut i interessant. Tot just ha iniciat la seva carrera novel·lística aquest mateix segle, per tant és jove i sobretot ambiciós, literàriament parlant. Endinsar-se en segons quins viaranys en una primera novel·la denota una ambició que l’hauria d’aconduir ben aviat més lluny d’on és ara. A Pandora, de fet, ja experimenta amb un temps narratiu més complex que a La pell i, malgrat algunes vacil·lacions, se’n surt prou bé. El camí iniciat, doncs, és valent i prometedor. La pregunta final, però, és evident: serà capaç de polir defectes com els esmentats i, sobretot, sabrà canalitzar la seva veu a través d’uns personatges que no hagin d’evolucionar per por a l'amenaça de granotots o tèctons, ni hagin de redimir-se gràcies als amors "diferents" d'Aneris o d'Amrams? La resposta potser la trobarem a la propera novel·la. Jo, francament, l’espero amb força interès.
contemplo la boirina flotant del pavelló a voltes sento encara l'esforç del parteratge i em reblaneixo com un diminut formatge sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan pesada tasca fos la de lliurar l'infant. (...) I aquell escarpidor de banya i els petits peücs com irrisòries sabates i els confits dosificats amb una monòtona prudència i aquell trobar-me unànim els rastres fisonòmics de tota ma ascendència. Guerau de Liost, Somnis.
Un dels trets que caracteritza alguns dels intel·lectuals britànics del tombant de segle dinou, començaments del vint és el d’un cert criticisme social i el plantejament de la viabilitat de tota una sèrie de dogmes socials i morals que l’anglaterra victoriana i el seu Imperi Britànic havíen establert sense aparent discussió. La riquesa i la civilitat britàniques van comportar un fort classisme on la riquesa abundava mercès a l’èxit científicoindustrial i comercial del país; un èxit, però, que contrastava amb la misèria i l’estultícia que sofrien les classes menys privilegiades. La rasa que separava, doncs, les classes benestants de les classes menys afavorides era enorme.
Però com que la pèrfida albió és diferent, aquestes diferències classistes, a més d’accelerar moviments socials més que previsibles -naixement i enfortiment de les diferents unions, naixement del Labour Party, naixement del moviment sufragista, etc.-, van permetre que la mateixa opulenta i benestant burgesia aristocratitzant britànica (el dandisme és un dels trets estètics que dibuixa el prototipus d’aquest alt burgès) creés els seus mateixos crítics des de dins d’aquesta mateixa classe social. Alguns d’aquests crítics fundaren o foren membres destacats de grups de discussió diversos, un dels més populars dels quals, per exemple, fou la societat fabiana (Fabian Society). Així, no és difícil de trobar intel·lectuals crítics amb el sistema, que en qüestionaven els seus fonaments –moralitat, materialisme descarnat, paper de la dona dins de la societat- i plantejaven alternatives socials més o menys utòpiques les quals certament xocaven amb el medi social en què es movien. Potser els prototipus més representatius d’aquest intel·lectual estèticament i formalment del tot immergit dins de la classe social que ell mateix critica són Oscar Wilde i Bernard Shaw.
Del primer potser en parlaré en un altre escrit, ja que mereix amb escreix el seu propi espai, ateses les molt especials característiques que posseeix un personatge de la seva talla. Del segon, cal esmentar que fou un intel·lectual amb totes les lletres, assidu als actes socials més selectes i alhora capaç d’escandalitzar-ne els seus assistents amb les seves idees i el seu enginy, un enginy, tot sigui dit de pas, menys agut que el d’Oscar Wilde. Shaw, però, estava més compromès políticament que Wilde: flirtejà amb el partit comunista i simpatitzà amb la causa nacionalista irlandesa i l’IRA (de fet, fou amic personal de Michael Collins). El seu teatre també fou superior al de Wilde quant a profunditat i innovació formal. No en va, a l’enginy i humor càustic de molts dels seus personatges, cal afegir-hi una introspecció anímica que l’acosta, sovint des d’una vessant humorística, al psicologisme del teatre d’Anton Txèkhov. Shaw potser fou el primer dramaturg anglès que encetà en aquest sentit una dilatada i àmplia admiració -avui dia quasi atàvica!- dels dramaturgs anglesos envers el mestre rus. Difícilment parlareu amb cap dramaturg o professor de drama britànic (i aquí puc parlar per experiència personal!) que no us acabi mostrant més tard o més d’hora la seva admiració per les obres i els personatges de Txèkhov!
Les obres de Shaw són interessants, entretingudes i, d’una banda, força localitzables en un espai-temps determinats (representatives de l’Anglaterra de començaments de segle XX), però alhora també, mercès al component de reflexió social i humorístic esmentats, a l’ensems de les preocupacions de caire formal (Shaw va tractar i estudiar força les teories del gran innovador escènic anglès de començaments de segle XX, Edward Gordon Craig), es pot considerar Shaw, per mèrits propis, un clàssic universal del teatre de tots els temps.
Per acabar i només a tall informatiu, dues notes: la seva obra més universalment famosa és Pygmalion, adaptada amb èxit al cinema i popularment coneguda mercès al musical My Fair Lady. I el proper mes de maig arriba per primer cop al Teatre Nacional de Catalunya el que per a molts especialistes és la seva millor obra: Heartbreak House, una obra difícil de qualificar, rica, divertida, on Shaw passa revista a tota una sèrie de temes socials de l’època de preguerra mostrant així més que mai el seu “txekhovisme” amb tots els ets i uts: el paper de la dona i el seu enginy en un entorn hostil; les classes socials privilegiades i isolades de la realitat històricosocial que les envolta; l’intel·lectualisme buit, el domjoanisme tronat i insubstancial i, sobretot, una sensació d’immobilitat de tota una sèrie de personatges incapaços de copsar com el món que els envolta, a diferència del que fan ells, sí que es mou i avança a un ritme que els protagonistes no copsen ni, sovint, no els interessa copsar. Moralisme humanista amb un ritme de comèdia de Marivaux i en un ambient, com deia abans, propi dels drames de Txèkhov. Tot això és el que mostra (o hauria de mostrar) una obra com aquesta. I dic hauria perquè encara està per veure quina versió ens oferirà el TNC. Les meves suspicàcies respecte als muntatges catalans d’autors britànics ja l’he manifestada algun cop (Kemp21), però igualment, i com sempre passa (o hauria de passar) a la vida, caldrà deixar una porta oberta a l’esperança, oi?
Lady Utterword: There are only two classes in good society in England: the equestrian classes and the neurotic classes. It isn’t mere convention: everybody can see that the people who hunt are the right people and the people who don’t are the wrong ones. (Heartbreak House, acte tercer).
[A Anglaterra només hi ha dos tipus de gent dins de la bona societat: les classes que munten a cavall i les classes neuròtiques. Això no és només una simple convenció: tothom és capaç de veure que la gent que caça la guineu és gent com cal i els que no cacen són els que no van bé].
Tous les matins du monde sont un chemin sans retour.
Aquesta famosa frase de Monsieur de Saint Colombe, extreta de la narració de Pascal Quignard que duu el mateix títol, (Tous les matins du monde) podria resumir l’esperit de la darrera novel·la de Ian McEwan, On Chesil Beach. Una parella jove i inexperta es casa, i a través de la seva nit de noces podem contemplar, en un bonic joc de flashbacks que s’encabeixen dins de la narració amb una naturalitat i una finesa extraordinàries, llur tarannà personal distint, el context històric que els serveix de teló de fons, i com se’ns mostra a mesura que avança la trama tot un impressionant cromatisme d’anhels, desitjos, paraules i silencis que arrosseguen els protagonistes cap a un conflicte, la resolució del qual no coneixerem fins al final de la novel·la.
Ian McEwan és sense la més mínima ombra de dubte, un dels millors novel·listes en llengua anglesa de tots els temps. Feia anys que no llegia una narració on, a banda de l’interès de la història pròpiament, l’autor mostrés una tan immensa habilitat literària com McEwan mostra en aquesta novel·la. El domini del temps narratiu és abassagador; el narrador ens acondueix fins a les mateixes entranyes de les sensacions personals d’uns joves i de la gent que els envolta per, sense que es noti en cap moment la seva brutal i alhora sensible veu omniscient, aconduir-nos completament al seu ritme cap a les claus de la comunicació (o la no comunicació) real entre els dos membres d’aquesta esmentada parella, que aparentment s’estima amb força i sinceritat. Sense renunciar ni al lirisme ni a l’èpica quan cal (entenguis èpica en aquest cas com a rerefons social i històric), cap d’aquestes característiques, però, s’apodera del relat, sinó que més aviat li serveixen a l’autor per amanir el seu autèntic propòsit, que no és un altre que el d’elaborar una habilíssima i subtil introspecció envers les relacions humanes, els seus condicionants i tot el conseqüent estol d’actituds formals que configuren i defineixen –marquen, al capdavall– el tarannà d’aquests dos joves que s’enfronten innocentment a un món que els acaba superant.
Ni maniqueismes ni melodrames. Només una immensa dosi d’humanitat i de cruel poesia, sense la intenció, però, de fer cap poema: el poema és la vida mateixa i el joc d’interaccions que establim a l’hora de comunicar-nos, d’estimar-nos; quan l’apropament sincer cap a algú pot ser destruït per un sol gest, per un sol instant; quan els camins que escollim sovint no tenen cap altre possible retorn més enllà del que ens proporcionen les cendres del record, aquesta destrucció tan humana, aquest no retorn, Mc Ewan ens els serveix amb una riquesa expressiva i amb una gamma infinita de matisos molt poc freqüents en la literatura actual.
En fi, literatura amb majúscules i absolutament a l’abast de tots els públics, això sí, sempre que aquest públic posseeixi una mínima sensibilitat i no li facin por els miralls i les a voltes desagradables imatges que aquests cruels estris poden reflectir de nosaltres mateixos.
Si no llegiu la novel·la en la llengua original (a Amazon uk la podeu trobar per menys de cinc lliures!), aquesta senzilla joia s'ha traduït al català de la mà d'Albert Torrescasana i la publica Editorial Empúries (A la platja de Chesil).
